Petit homenatge recordant al P.Lluís Armengol

Les pors de les persones grans

A mesura que ens anem fent grans ens sentim més insegurs. I això pot generar certes pors. Recor­dem-ne algunes.
A la penúria econòmica. Sovint, els ingressos han minvat i ens preocupa el futur. El primer que cal fer és asses­sorar-se per tal de poder gaudir de tots els ajuts que la societat ofereix. En se­gon lloc, cal establir un ordre de prio­ritats i saber ajustar amb realisme les despeses als ingressos disponibles. I en tercer lloc, el més important: viu­re en pau per donar testimoni de con­fiança en Déu, aquell que ens ha dit que nosaltres valem més que els ocells i les flors del camp (Mi 6,25-34).
Al patiment. De grans, tots tenim les nostres xacres i ens fa por que vagin augmentant. No ens lamentem, perquè no serveix de res. Posem-nos en mans d'un bon metge perquè ens ajudi a mantenir la millor qualitat de vida pos­sible i demanem al Senyor llum per sa­ber trobar sentit als nostres patiments. Aquests són una font de creixement in­terior perquè ens identifiquen més amb el Jesús de la Passió i ens fan sentir més a prop dels qui sofreixen. Per això el nostre patiment no és inútil.
A la mort. Evidentment, el pas cap a l'altra vida impressiona perquè és entrar en un espai desconegut. Però sabem per la fe que no trobarem el buit sinó els braços de Déu, que ens acolliran amb bondat malgrat que hàgim fallat, perquè la seva misericòrdia és molt superior a les nostres mesquineses (Rin 5,20). I no oblidem que aquest pas no el farem sols: Jesucrist ens vindrà a buscar (Jn 14,3) i la Mare de Déu haurà escoltat allò que sempre li dema­nem a l'avemaria: que es recordi de nos­altres «en l'hora de la nostra mort».
A perdre la parella. És cert que, al final, un dels dos es quedarà sol. Es una etapa que porta l'enyorança de la per­sona amb qui s'ha compartit la vida. Però encara que la separació ens entris­teixi, recordem que aquest no és el final del nostre recorregut. Déu ens estimaria molt poc si tot finalitzés amb la mort. El seu projecte és molt més ambiciós: quan l'altre se'n va no s'ha acabat la nostra història com a parella. Resta el coronament de l'obra que Déu va co­mençar en nosaltres: restar junts feliços per sempre al seu costat. Quin goig!
P. Lluís Armengol i Bernils, SJ