EL DOL, REPTES I OPORTUNITATS PASTORAL
- 2O d'octubre 2007 - SANT CUGAT DEL VALLÈS
“El tema d’aquest any és una oportunitat
de renovar la Pastoral de la Salut amb noves formes d’actuació. La creació de grups de dol i d’autoajuda en la malaltia són estris actuals que convé fer nostres per anunciar l’Evangeli com a font de Salut”
( Mn. Alfons Gea, Coordinador del SIPS)
Ens acompanyen en la Jornada, Mns. Josep Àngel Saíz, bisbe de Terrassa, com a ordinari del lloc. Mns. Romà Casanova, bisbe de Vic i responsable de la Pastoral de la Salut de la CET.
Pinzellades d’aquesta Jornada 2007
Mns. Saíz, en la seva salutació, remarca la importància de la Pastoral de la Salut, com àmbit de testimoni evangelitzador en el món de la Salut. Dóna el testimoni de la mort, recent, de la seva mare.
· Vivència de tot el que envolta el dol i les pèrdues.
· Cal ser llum, sol, ferment enmig d’un món venal, superficial, de petiteses.
Ens encoratja a:
Viure i oferir el sentit de la vida ajudant als altres. Viure així ens fa més persones.
Aprofitar l’ocasió d’evangelització de tot l’entorn.
Ajudar els altres a viure l’amor de Déu en tot, també en el dolor.
Donar noves respostes als nous reptes que el nostre món ens planteja.
Mns. Romà Casanova, també ens adreça unes paraules de salutació i encoratjament, remarcant:
Que som presència d’Església enmig del Món de la Salut .
Cal potenciar la relació i ajuda mútua.
Recerca de la VERITAT.
Salut com signe de Salvació. Jesús Salvador del món.
La figura de Jesús que comparteix la nostra realitat enmig del dolor.
INTERVENCIONS DELS CONFERENCIANTS
1ª CONFERÈNCIA
Rudesindo Delgado, professor de l’Institut Superior de Pastoral de la Universitat Pontifícia de Salamanca i consiliari nacional de PROSAC.
TEMA: El procés de dol en Jesús
Introducció:
§ Apropar-nos a Jesús, a les seves actituds i sentiments davant el viure i el morir.
§ Seguir el camí de Jesús ens ajuda a ser més persones.
§ Comunicar les experiències dels qui han passat junt a Ell.
§ La contemplació de Jesús ens farà comunicar la seva vida en profunditat: actituds, sentiments, gestos, silencis, pregària...
Exposició:
COM VA VIURE JESÚS LA SEVA MORT
o Jesús va viure tota la seva vida en profunditat, en cada moment,
com moment realitzador del pla salvador de Déu.
Jesús va veient que la seva vida es va posant en perill. No vol la mort, però no es fa enrera, segueix el pla del seu Pare a favor de la salvació de l’home, de tot home.
Jesús va morir com havia viscut, donant la vida lliurement, com el Pare el demanava. Es dóna generosament. Estima la vida, però no dubta en donar-la per la salvació de l’home i de tots els homes.
Viu pas a pas l’última etapa enmig dels seus deixebles. És l’últim sopar, donant vida i esperança. Sant Joan recull gestos i paraules de l’últim sopar. Acomiadament de Jesús, pregària al Pare per els seus. Prega per tots.
A Jesús no el va ser gens fàcil el morir. Humanament va viure profundament el dolor d’aquell moment.
La voluntat del Pare, és la seva voluntat; silencis, insults, burles... però també la tendresa d’unes dones que el seguien en el camí del calvari i que l’havien acompanyat sempre durant la seva vida pública.
Els seus, els més íntims, els deixebles, covards l’abandonen per por.
Però on tot sembla que s’acaba, tot comença, es fa present de mode diferent. Jesús és una realitat nova; el regal de la Resurrecció que comunica als seus més íntims i aquests a tot el món. Jesús no ha mort en el buit, sinó en ascensió a la vida veritable.
El dolor no s’amaga, hi és present, s’ha d’acollir. El sense sentit sembla ser hi la resposta. No hi ha resurrecció sense calvari. Ens has ensenyat que “el teu amor val més que la vida”.
COM VA VIURE JESÚS LA MORT DELS ALTRES
Jesús no es queda indiferent; es commou, es turba, plora. Arriba a la vida dels qui pateixen.
Les llàgrimes són la forma més senzilla d’expressar el dolor.
Jesús desvetlla la fe i l’esperança, invita a creure i a esperar.
Les llàgrimes expressen diferents sentiments.
Jesús ensenya a acompanyar el dol, en el camí d’Emaús. Jesús esperava més dels seus deixebles en enviar-los de dos en dos. Aquests necessitaven l’experiència del Déu viu i Jesús els ofereix aquest moment en el camí d’Emaús, canviant tots els seus sentiments negatius de tristesa en sentiments positius d’alegria i esperança.
Jesús ressuscitat continua la seva missió de consolador.
MISSIÓ DE CONSOLADOR
Necessitem tenir un cor sensible, compassiu, necessitat de ser curat, necessitat de curació, de comprensió, d’alè, de saber-se animat, aixecat.
COM ACOMPANYAR:
Claus de consolació:
Ø Ser hi al costat, càlidament.
Ø Presència propera, amb calor humà; ni que sigui amb una “trucada” que aixeca l’ànim.
Ø Escoltant, acollint desfogaments, llàgrimes de tota classe, angoixes, preocupacions, silencis, queixes, ràbia...
Ø Comprenent, posar-nos en la pell de l’altre amb empatia.
Ø Respectant els seus temps, els seus moments, els seus ritmes, els seus silencis, les seves pauses, els seus camins.
Ø Parleu al cor, amb la vida, comunicant la vida, amb paraules que surten del cor.
Ø Ajudar a trobar sentit.
Ø Fomentar actituds i formes sanes que ajuden a créixer.
Ø Compartint el propi dolor i el dels altres.
Ø Pregar amb ells/as, amb oracions compassives, actuals, com bolcant el cor en els plecs del cor de Déu.
Ø Ajudar a trobar-se amb Déu i saber retirar-se a temps.
2ª CONFERÈNCIA
Mn. Alfons Gea: Delegat de la Pastoral de la Salut de Terrassa
Coordinar de SIPS a Barcelona
TEMA: LA MALALTIA COM A PROCÉS DE DOL
EXPOSICIÓ TÈCNICA AMB “POWERPOINT “
Introducció:
“Apego”, afecció. vincles, cordes invisibles que ens lliguen al llarg de la vida.
Ens configuren amb els nostres “apegos”: els olors, tactes, sons, sabors, imatges, persones, afeccions, professions, amistats, projectes, records, etc....
DIAPOSITIVES:
La persona centre dels “apegos”
Conjunt dels nostres “apegos”:
LA IDENTITAT.
Així com són els nostres “apegos”, així som nosaltres
El pas de les etapes de la vida.
Al llarg de la nostra vida anem canviant els nostres “apegos”. Això forma part del procés de creixement, anar deixant les coses.
El “desapego” un dolor manifestat o no manifestat. Cada trencament és un generador de dolor que s’expressa de diverses maneres.
Ser conscient del dolor i veure’l. Requereix tot un procés per dir adéu a cada cosa que ja no tenim i ens hem d’estructurar novament a aquesta nova identitat. Al final del procés tenim una identitat nova.
El canvi com a pèrdua. Passar a ser malalt en un món que tan sols valora allò que produïm, genera un canvi i així ho perceben molts malalts.
De la pèrdua productiva a la pèrdua de l’autoestima. El produir proporciona estimació, interès...
El dolor de “no servir”. Serveixo per fer coses, suposo que m’estimen.
Saber dir adéu per néixer de nou .
La fe ens facilita l’últim “desapego”. Però per arribar a l’últim, cal tot un procés de trencaments. - El cicle vital, un camí “d’apegos” i “desapegos” . En les malalties les pèrdues es segueixen linealment: diagnòstic, confirmació d’aquest, desenvolupament, cronificació o mort...¿ perquè ploro?.
Amb una pèrdua es succeeixen moltes altres, linealment;
( casa, família, amistats, etc. ...) pèrdua lineal i radical.
Les pèrdues es van assumint encara que poden tornar de nou en situacions noves. Quan sembla ja assumit es torna a descol·locar. - Sospitar què podem perdre, pot ser dolorós.
Perdre seguretats:
Els meus dominis, el meu entorn, desplaçaments cap a l’Hospital, el cos vàlid com a font de seguretat, quan el meu cos no respon.
La seguretat de decidir. La independència...
La pèrdua d’allò que m’agradava: afeccions, relacions, amistats.
La pèrdua com a degradació; dignitat, inutilitat.
La pèrdua de les petites coses: benestar, plaer...
La malaltia, un laberint de pèrdues. Saber quina és la més dolorosa, és començar a curar. Què estic perdent, què em fa mal. Descobrir-ho és fer bé el diagnòstic de la pèrdua.
Em fa més mal allò que jo li dono més importància.
LA SIGNIFICATIVITAT:
A vegades, ni jo mateix sé què és el que em fa mal.
Primer de tot fer drenatge de les emocions per passar a l’enteniment.
L’escolta activa, és tot un art que ens fa experts en lectura afectiva. Saber llegir els sentiments. El millor diccionari afectiu, pot ser la nostra pròpia història de pèrdues.
Descobrir el dolor de l’altre, endevinar què li preocupa.
“Qui canviarà la bombeta?”. Comprendre tot dolor. Quan curem la ferida més dolorosa, curem també les altres.
Quan no es resol una de les pèrdues, les altres queden afectades. Les cures pal·liatives intenten resoldre les altres ferides.
Dol en quatre etapes:
Recorregut que segueixen:
1º) Quan no m’assabento de res. NEGACIÓ. Roba, diagnòstic, anar al sociosanitari, qui tindrà cura de mi?.
2º) Assumir la realitat, ignorar-la, pot durar hores, setmanes, mesos o tota la vida.
PRIMERA ETAPA:
Si faig això em curaré; religió, màgia, atordiment, aflicció, còlera, ràbia...
Necessitat d’expressar la ràbia .
SEGONA ETAPA:
Se sap i no s’accepta. ¿ Qui té la culpa?. Buscar culpables. Déu, on és?. Necessitat d’algú que aculli les queixes amb comprensió.
TERCERA ETAPA:
Desorganització i desesperança. Apareix la ira, depressió, qui soc jo?. S’inicia una nova identitat. Cal un acompanyament respectuós.
QUARTA ETAPA: La reorganització. Cal adquirir una nova identitat.
En el torn de qüestions, sorgeixen aquestes situacions de conductes:
Hi ha persones que es volen quedar en el dolor, tota la vida com ofrena a la persona estimada que ha desaparegut. Cal acollir aquest sentiment i acompanyar amb respecte i comprensió.
Davant la no acceptació de la figura de Jesús, com a referent d’algú que ha patit la mateixa sort, ens cal ser-hi nosaltres testimoni de les seves actituds amb el nostre suport comprensiu i misericordiós.
Tota persona és un sagrament de Jesús.
---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada